Després d’un debut fulgurant, a finals dels anys seixanta, juntament a gegants nord-americans del be bop com Bud Powell, Donald Byrd, Dexter Gordon o Kenny Clarke, i una serie d’associacions de les més inventives en els dos últims desenis (amb François Jeanneau, Daniel Humair, Michel Portal, Aldo Romano, Louis Sclavis, Bernard Lubat, etc.) Henri Texier ha posar als anys noranta la seva càlida sonoritat i el seu talent melòdic a disposició dels joves mosqueters de la improvisació. Músics com Bojan Z, Tony Rabeson, Julien Lourau o Sébastien Texier tenen l’esquena ven coberta amb el contrabaix sempre profund i precis del mestre. Henri Texier és sens dubte un pilar del jazz europeu.
Henri Texier descubrí el jazz als dotze anys, molt aviat abandonà el piano pel contrabaix. El 1962, Jef Gilson el contractà per gravar amb Jean-Luc Ponty, Jean-Louis Chautemps, Michel Portal i François Jeanneau. També per aquesta època començà a tocar per primera vegada en clubs parisins, acompanyant a Bud Powell, Kenny Clarke, Johnny Griffin, Bill Coleman, etc.
Atret per la vanguardia, tocà amb Don Cherry i formà el seu primer Quintet de free jazz. Simultaniament girava acompanyant a Lee Konitz, Dexter Gordon, Art Farmer o Art Taylor, entre d’altres. Posteriorment conegué a Phil Woods i entrà a la formación de l’European Rhythm Machine amb D. Humair, G. Grunitz i Gordon Beck. Amb aquest quartet tocà per tot Europa i participà en grans festivals, entre ells el de Newport a Estats Units.
El 1979 gravà dos àlbums en solitari: Amir i Varech. El mateix any participà en varis festivals amb Michel Portal.
El 1981, Texier formà un nou quartet amb Philippe Deschepper, Louis Sclavis i Bernard Lubat i amplià molt el seu camp artístic, composant música per a una pel.lícula d’Alain Bonnot, encarregant-se de la direcció musical del festival de jazz de la Roche-Jagu (Bretaña) i improvisant a duet amb Michel Portal a les coreografies de Viola Farber per als balets contemporanis de Angers. El 1985 tocà als festivals de Montreal i Quebec, al festival de París, al de Nimes i girà amb el Transatlantik Quartet, format per Joe Lovano, Kenny Wheeler i Dewey Redman. Des de llavors, Henri Texier ha tocat amb infinitat de músics, per nombrar-ne alguns es poden mencionar a Lee Konitz, Art Taylor o a Charlie Haden, i en les seves diferents formacions ha convidat a artistes com Steve Swallow, John Abercrombie, Bill Frisell, Aldo Romano, Paul Motian, Evan Parker i un llarguíssim etcetera.
'Strada Sextet', nom del nou projecte de Henri Texier després del seu 'Azur Quintet', és, en la seva denominació, una picada d’ullet al caracter nomada dels músics. Molts són els anys que porta Texier a la 'strada' (camí, carretera... en italià) però, tot i així, no sembla que se li esgoti l’ingeni al contrabaixista francès. Amb una sòlida, brillant, imprescindible (...) carrera a la seva esquena, el nou pas endavant en el seu caminar li porta a desenvolupar un projecte que aprofundeix sobre les bases reconegudes de la seva música però sempre buscant alguna cosa més.
És reconegut el tradicional caracter melòdic de les composicions de Texier (autor de sis de les onze pistes del disc), com respectada és la libertat a la hora d’encarar les improvisacions que fan de la seva música un deliciós i elegant free jazz.
El disc està bàsicament divit en dos conceptes de composició: Un grup de temes curts (de com a molt minut i mig o dos) firmats pels seus companys de grup amb un caràcter clarament experimental en sonoritats. Per altre banda estan els temes del propi Texier, de duració mitjana (cinc, sis, set minuts), que tenen el segell tradicionalment melòdic del contrabaixista i on els arrenjaments adquireixen una gran importancia donant constant activitat als membres del sextet. Influències diverses que troben a Àfrica la pulsació rítmica de temes com ‘Dance Revolt’, en el rock i el free el caracter de ‘Blues for L. Peltier’ o en el jazz més etèri i ‘arrossegant’ l’estètica de ‘Decent revolt’.
I encara que he dit que són dos, a priori, en les parts conceptuals del disc n’hi ha una de tercera. És el tema que obre el disc. En si mateix constitueix una obra completa en tretze minuts que parla de totes les qualitats compositives i instrumentals del disc. ‘Old Delhi’ fa referència amb la seva música a les fanfarries tradicionals de Nova Delhi, tot i que a algú els pugui recordar a les bandes de casaments i funerals dels Balcans (potser el món està més interconectat del que pugui semblar). La força i intensitat modal d’aquests minuts inicials valen per tot el disc i descubreixen (al menys per mi) a un gran trombonista, Guéorgui Kornazov.
Desembre 2006
