Bio
Mulgrew Miller (Grrenwood, Mississipí, 1955)
Va estudiar a la Universitat de Memphis, on va tenir ocasió d’escoltar al llegendari pianista Phineas Newborn, una influència decisiva per a la seva formació. A l’edat de vint anys, es va convertir en el pianista de l’Orquestra de Duke Ellington, dirigida, després de la mort del seu líder, pel seu fill Mercer Ellington. A finals dels anys setanta i durant els anys vuitanta passa per un període formatiu, tocant a les ordres de dos grans mestres: el bateria Art Blakey i la cantant Betty Carter.
Format com un excel·lent instrumentista, es converteix en membre fundador del Quintet de Tony Williams, amb el que treballa durant diversos anys, consolidant la seva reputació i ampliant els seus horitzons de treball.
A partir dels anys noranta, Mulgrew es converteix en líder dels seus propis grups, dividint el seu temps entre les formacions de trio i de quintet. Tanmateix, forma part de diversos grups d’elit, com ara els New York Jazz Giants i altres formacions. En 1995 realitza vàries gires pels USA i Europa formant parella amb Kenny Barron. Des de 1999 ha col·laborat de forma regular amb el contrabaix Niels-Henning Ørsted Pedersen, amb el qual ha gravat per a la companyia Bang & Olufsen un magnífic disc compacte dedicat a la música de Duke Ellington.
Les seves últimes produccions discogràfiques per a Max Jazz, inclouen 'The Sequel' (2003) un disc gravat amb el seu sextet Wingspan, i 'Live at Yoshi’s' (2004) un directe al capdavant del seu trio.
Influït originalment per McCoy Tyner, l’estil de Miller ha guanyat en lirisme durant els últims anys, acusant les influències de Wynton Kelly i Kenny Barron. En particular, les seves concepcions com a pianista solista revelen un atent estudi dels grans mestres del gènere, significativament Art Tatum.
Va estudiar a la Universitat de Memphis, on va tenir ocasió d’escoltar al llegendari pianista Phineas Newborn, una influència decisiva per a la seva formació. A l’edat de vint anys, es va convertir en el pianista de l’Orquestra de Duke Ellington, dirigida, després de la mort del seu líder, pel seu fill Mercer Ellington. A finals dels anys setanta i durant els anys vuitanta passa per un període formatiu, tocant a les ordres de dos grans mestres: el bateria Art Blakey i la cantant Betty Carter.
Format com un excel·lent instrumentista, es converteix en membre fundador del Quintet de Tony Williams, amb el que treballa durant diversos anys, consolidant la seva reputació i ampliant els seus horitzons de treball.
A partir dels anys noranta, Mulgrew es converteix en líder dels seus propis grups, dividint el seu temps entre les formacions de trio i de quintet. Tanmateix, forma part de diversos grups d’elit, com ara els New York Jazz Giants i altres formacions. En 1995 realitza vàries gires pels USA i Europa formant parella amb Kenny Barron. Des de 1999 ha col·laborat de forma regular amb el contrabaix Niels-Henning Ørsted Pedersen, amb el qual ha gravat per a la companyia Bang & Olufsen un magnífic disc compacte dedicat a la música de Duke Ellington.
Les seves últimes produccions discogràfiques per a Max Jazz, inclouen 'The Sequel' (2003) un disc gravat amb el seu sextet Wingspan, i 'Live at Yoshi’s' (2004) un directe al capdavant del seu trio.
Influït originalment per McCoy Tyner, l’estil de Miller ha guanyat en lirisme durant els últims anys, acusant les influències de Wynton Kelly i Kenny Barron. En particular, les seves concepcions com a pianista solista revelen un atent estudi dels grans mestres del gènere, significativament Art Tatum.
Febrer 2005
Imatges
Imagen
Licensed under Tots els drets reservats
por Miquel Carol
