Joachim Kühn (Leipzig, 1944) és un dels músics més importants de l’avantguarda del jazz europeu, i el Poison Trio suposa el seu retorn al format amb el que més i millor ha explorat les possibilitats innovadores del jazz.
Pianista de formació clàssica, sempre ha sabut aprofitar el virtuosisme adquirit en la seva educació musical per a la recerca de noves formes d’expressió. Amb poc més de 17 anys, al 1961, seduït per la llibertat creativa que oferia el bebop –i particularment impressionat per la obra de Coltrane-, fundà varis grups de jazz amb els quals començà a tocar professionalment. Al començament de la següent dècada ja viatjava per tot el món amb el grup de Jean Luc Ponty. A partir d’aquest moment la seva importància com a músic d’avantguarda era un fet indiscutible, i no obstant, encara li quedava molt per descobrir: amb l’arribada dels anys 80 es va instalar a París, on va comença una de les activitats més interessants de la seva carrera amb Daniel Humair i Jean–François Jenny-Clark. Els discs que va enregistrar junts són testimoni que aquest trio fóu un dels motors de l’evolució del jazz europeu. Als 90 va encapçalar la formació Special Quartet, amb Joe Lovano, Adam Nussbaum i J.F.Jenny–Clark; i a més, va treballar amb músics de la talla de Michel Portal –amb qui ja havia tocat temps enrera, i al qual l’uneix una antiga amistat-, Dave Liebman i fins Ornette Coleman. Durant uns anys de la dècada dels noranta va reduir voluntàriament el ritme de treball en busca d’una tranquil·litat que li permetés un millor rendiment de la seva vocació.
Des de fa una dècada viu a Eivissa, una mica més relaxat però amb una activitat constant en la composició i la pintura. Tampoc l’escena el deixa molt temps tranquil i les peticions el fan tornar a un ritme intens de treball, ja que manté en actiu projectes musicals amb Michel Portal, Rabih Abou-Khalil, l’European Jazz Ensemble, David Murray o Dominique Pifarèly, a més dels seus constants concerts de piano solo i amb orquestres de diferents països europeus. Aquest Poison Trio, amb Wolfang Reisinger i Jean Paul Celea (en el disc), és sens dubte un dels seus projectes més interessants i on el pianista se sent més creatiu.
Març 2006
