Bio
Richard Galliano va néixer a Le Cannet, França, el 12 de desembre de 1950. Va començar a tocar l’acordió als quatre anys, influenciat pel seu pare, Lucien, un acordionista originari d’Itàlia i resident a Niça.
Després d’un llarg i intens període d’estudi (va rebre classes de trombó, harmonia i contrapunt), als 14 anys, i amb la idea d’enriquir els seus coneixements d’acordió, va començar a escoltar jazz i a interessar-se pel trompetista Clifford Brown. Fascinat per aquest nou món, a Richard li va sorprendre que l’acordió mai havia format part d’aquesta aventura musical.
'Va ser llavors quan vaig començar a indagar i un dels meus professors, Claude Noel, em va ajudar a descobrir els mestres italians (Fugazza, Volpi, Fancelli) i els americans, com ara Art Van Damme i Ernie Felice, que van tocar amb Benny Goodman el 1947. Durant la meva adolescència, vaig buscar discos d’aquests músics en una època en la qual només podies trobar a les botigues acordionistes tradicionals. Volia tocar de forma diferent. I sabia que això passaria als Estats Units i al Brasil', explica Galliano.
Després d’anys d’estudi i aprenentatge, el 1973 va prendre la gran decisió: es va traslladar a París, on va tenir molta sort. Només arribar, va conèixer al famós cantant Claude Nougaro. Durant tres anys va actuar com a director d’orquestra, arranjador i compositor. 'Dirigir una orquestra com la de Nougaro va ser una experiència que em va marcar. Amb ell, vaig aprendre la importància de la melodia. Quan composo al piano, imagino que estic escrivint un tema, encara que les meves composicions siguin fonamentals'.
Després de Nougaro, va tenir l’ocasió de conèixer Astor Piazzolla, el qual li va dir: 'No és bo que et projectis com un acordionista massa americanitzat. Descobreix les teves arrels franceses. Has d’inventar el Nou Musette, igual que jo vaig fer el Tango Nou”. Una invitació per retrocedir en el temps i començar de nou. 'Musette? No era feina fàcil. Aquest gènere musical estava ancorat en el passat. Era com tocar l’acordió dels anys trenta, com si Charlie Parker, John Coltrane i Jimi Hendrix mai haguessin existit. 'Astor Piazzolla em va ajudar a entendre la necessitat de mantenir la meva pròpia identitat. Fins que va morir, ens vàrem convertir en amics inseparables. Em va obrir els ulls i em va ajudar a recuperar la meva confiança en aquest instrument'.
Avui, Richard Galliano pot estar orgullós. Hem vist créixer la seva audiència i millorar el seu estil fins a convertir-se en un músic únic, apostant per l’acordió i, fins i tot, reinventant-lo. Richard Galliano interpreta, composa i dirigeix una música que sembla entrellaçar, casualment, reminiscències de swing, ecos de tango, valsos de bistró francés, balades de Bill Evans, improvisacions de Keith Jarrett o influències de Charlie Parker i John Coltrane, tot això interpretat amb una gran varietat de sabors que ens fan retornar a la millor tradició francesa des de Couperin a Debussy i, sobre tot, Ravel.
El mèrit més gran de Galliano és l’originalitat: sintetitza totes aquestes experiències en una nova música europea feta a base d’improvisació jazzística i molts components de tradició mediterrània. La seva altra habilitat és el bon control de l’instrument, l’acordió, que d’altra banda sempre ha tingut una difícil vida al món del jazz.
Els enregistraments i concerts de Galliano han estat com a solista i com a intèrpret convidat a diferents grups i bandes, com Joe Zawinul, Charlie Haden, el New York Tango Quartet, Juliette Greco, Charles Aznavour, Ron Carter, Chet Baker, Enrico Rava, Martial Solal, Miroslav Vitous, Trilok Gurtu, Jan Garbarek, Michel Petrucciani, Michel Portal, o Toots Thielemans, entre molts d’altres. Galliano és, a més, un habitual dels més importants festivals de jazz del món, com Antibes, Montreux, Viena, Tokio, Peking i Shangai.
El 1993, va decidir signar un contracte en exclusiva amb Francis Dreyfus, que va fer envolar la seva carrera i el va llançar a la fama de l’escena nacional i internacional. L’octubre de 1993 va editar 'Viaggio', amb Charles Bellonzi (bateria), Pierre Michelot (Bajo), i Bireli Lagrene (Guitarra). L’abril de 1995 publica ‘Laurita', amb una secció rítmica (Palle Danielsson i Joey Baron) i Michel Portal, Toots Thieleman i Didier Lockwood d’artistes convidats. L’octubre de 1996 treu 'New York Tango', amb Bireli Lagrene, George Mraz i Al Foster. Sense oblidar el rellançament de 'Panamanhattan' amb Ron Carter el juny del 96. L’octubre del 97 edita 'Blow Up', un preciós duet amb Miche Portal de clarinet i bandoneón, amb el que van guanyar el premi al millor àlbum de jazz a la cinquena edició dels premis de música clàssica i jazz de França. A l’ octubre del 98 publica 'French Touch', amb Michel Portal, J.F. Jenny Clarck, Daniel Humair, André Ceccarelli, Remi Vignola i J. M. Ecay,.Gu i la revista italiana Música Jazz li atorga el premi al millor disc de jazz. El setembre del 2000 surt 'Passatori' , una col·laboració de Gallianoa amb el conjunt clàssic 'I Solisti dell’Orchestra délla Toscana'. El 2003 és prolífic: enregistra 'Face to face', amb Eddy Louiss i 'Piazzolla Forever'. Al 2004 treu 'Concerts' amb Michel Portal i finalment al 2005, 'Ruby, My Dear' a nom de Richard Galliano New York Trio amb Larry Granadier i Clarence Penn.
Després d’un llarg i intens període d’estudi (va rebre classes de trombó, harmonia i contrapunt), als 14 anys, i amb la idea d’enriquir els seus coneixements d’acordió, va començar a escoltar jazz i a interessar-se pel trompetista Clifford Brown. Fascinat per aquest nou món, a Richard li va sorprendre que l’acordió mai havia format part d’aquesta aventura musical.
'Va ser llavors quan vaig començar a indagar i un dels meus professors, Claude Noel, em va ajudar a descobrir els mestres italians (Fugazza, Volpi, Fancelli) i els americans, com ara Art Van Damme i Ernie Felice, que van tocar amb Benny Goodman el 1947. Durant la meva adolescència, vaig buscar discos d’aquests músics en una època en la qual només podies trobar a les botigues acordionistes tradicionals. Volia tocar de forma diferent. I sabia que això passaria als Estats Units i al Brasil', explica Galliano.
Després d’anys d’estudi i aprenentatge, el 1973 va prendre la gran decisió: es va traslladar a París, on va tenir molta sort. Només arribar, va conèixer al famós cantant Claude Nougaro. Durant tres anys va actuar com a director d’orquestra, arranjador i compositor. 'Dirigir una orquestra com la de Nougaro va ser una experiència que em va marcar. Amb ell, vaig aprendre la importància de la melodia. Quan composo al piano, imagino que estic escrivint un tema, encara que les meves composicions siguin fonamentals'.
Després de Nougaro, va tenir l’ocasió de conèixer Astor Piazzolla, el qual li va dir: 'No és bo que et projectis com un acordionista massa americanitzat. Descobreix les teves arrels franceses. Has d’inventar el Nou Musette, igual que jo vaig fer el Tango Nou”. Una invitació per retrocedir en el temps i començar de nou. 'Musette? No era feina fàcil. Aquest gènere musical estava ancorat en el passat. Era com tocar l’acordió dels anys trenta, com si Charlie Parker, John Coltrane i Jimi Hendrix mai haguessin existit. 'Astor Piazzolla em va ajudar a entendre la necessitat de mantenir la meva pròpia identitat. Fins que va morir, ens vàrem convertir en amics inseparables. Em va obrir els ulls i em va ajudar a recuperar la meva confiança en aquest instrument'.
Avui, Richard Galliano pot estar orgullós. Hem vist créixer la seva audiència i millorar el seu estil fins a convertir-se en un músic únic, apostant per l’acordió i, fins i tot, reinventant-lo. Richard Galliano interpreta, composa i dirigeix una música que sembla entrellaçar, casualment, reminiscències de swing, ecos de tango, valsos de bistró francés, balades de Bill Evans, improvisacions de Keith Jarrett o influències de Charlie Parker i John Coltrane, tot això interpretat amb una gran varietat de sabors que ens fan retornar a la millor tradició francesa des de Couperin a Debussy i, sobre tot, Ravel.
El mèrit més gran de Galliano és l’originalitat: sintetitza totes aquestes experiències en una nova música europea feta a base d’improvisació jazzística i molts components de tradició mediterrània. La seva altra habilitat és el bon control de l’instrument, l’acordió, que d’altra banda sempre ha tingut una difícil vida al món del jazz.
Els enregistraments i concerts de Galliano han estat com a solista i com a intèrpret convidat a diferents grups i bandes, com Joe Zawinul, Charlie Haden, el New York Tango Quartet, Juliette Greco, Charles Aznavour, Ron Carter, Chet Baker, Enrico Rava, Martial Solal, Miroslav Vitous, Trilok Gurtu, Jan Garbarek, Michel Petrucciani, Michel Portal, o Toots Thielemans, entre molts d’altres. Galliano és, a més, un habitual dels més importants festivals de jazz del món, com Antibes, Montreux, Viena, Tokio, Peking i Shangai.
El 1993, va decidir signar un contracte en exclusiva amb Francis Dreyfus, que va fer envolar la seva carrera i el va llançar a la fama de l’escena nacional i internacional. L’octubre de 1993 va editar 'Viaggio', amb Charles Bellonzi (bateria), Pierre Michelot (Bajo), i Bireli Lagrene (Guitarra). L’abril de 1995 publica ‘Laurita', amb una secció rítmica (Palle Danielsson i Joey Baron) i Michel Portal, Toots Thieleman i Didier Lockwood d’artistes convidats. L’octubre de 1996 treu 'New York Tango', amb Bireli Lagrene, George Mraz i Al Foster. Sense oblidar el rellançament de 'Panamanhattan' amb Ron Carter el juny del 96. L’octubre del 97 edita 'Blow Up', un preciós duet amb Miche Portal de clarinet i bandoneón, amb el que van guanyar el premi al millor àlbum de jazz a la cinquena edició dels premis de música clàssica i jazz de França. A l’ octubre del 98 publica 'French Touch', amb Michel Portal, J.F. Jenny Clarck, Daniel Humair, André Ceccarelli, Remi Vignola i J. M. Ecay,.Gu i la revista italiana Música Jazz li atorga el premi al millor disc de jazz. El setembre del 2000 surt 'Passatori' , una col·laboració de Gallianoa amb el conjunt clàssic 'I Solisti dell’Orchestra délla Toscana'. El 2003 és prolífic: enregistra 'Face to face', amb Eddy Louiss i 'Piazzolla Forever'. Al 2004 treu 'Concerts' amb Michel Portal i finalment al 2005, 'Ruby, My Dear' a nom de Richard Galliano New York Trio amb Larry Granadier i Clarence Penn.
FEBRER 2008
Imatges
Image
Licensed under Tots els drets reservats
per Marc RZgnier
