Bio
Motian neix a Filadelfia, encara que es criarà a Providence (Rhode Island) des dels dos anys. El primer instrument que l’atrau és la guitarra i segons ell mateix explica: ”perquè m’agradaven les pel·lícules de cow-boys. Semblava divertit això de posar-te la guitarra a l’esquena, tocar i cantar, així doncs perquè no fer-ho?. Aviat però, es va sentir atret per la percussió i amb 12 anys ja rebia les primeres classes, al mateix temps que actua en diferents bandes locals i fa estàndards per a Big-bands. Aquest moment és també quan comença a escoltar a músics innovadors com Parker o Gillespie. La guerra amb Corea l’obligarà a enrolar-se a la Marina fins els 24 anys.
Després d’aquest període s’estableix a N.Y. on comença a tocar professionalment. Una nit, segons ell mateix explica, en el Open Door de N.Y., va faltar el percussionista de Thelonious Monk i te l’oportunitat d’estrenar-se amb un dels grans, encara que el que el va fer més feliç varen ser els 10$ que va cobrar.
Durant aquesta època coneix Bill Evans i toquen en el grup de Tony Scott. Poc temps després també treballaria amb Lennie Tristano, enregistra amb George Rusell i té l’oportunitat d’actuar amb mestres com Sonny Rollins o John Coltrane. Aquest llegendari trio de Bill Evans, juntament amb Scott Laffaro, va obrir nous camins en la interrelació de les funcions musicals dels membres del grup, difuminant al solista i premiant la compenetració de l’acompanyament. Aquesta raó fa d’aquest grup un dels més importants i influents del jazz contemporani.
Durant els anys 50 i 60, Paul toca regularment en les bandes de Charles Lloyd, Mose Allison o Woody Guthrie, encara que sempre es penedirà de no haver acceptat el lloc de segon bateria en la banda de Coltrane. Els anys 60 uneixen a Motian amb innovadors de la percussió com Elvin Jones, Tony Williams i Roy Haynes, desenvolupant una aproximació a la percussió del jazz que captarà el pols de la música.
Motian domina les tonalitats de color, textura i melodia, que porten la funció de la percussió molt més enllà que la de proporcionar l’acompanyament al grup.
A finals dels 60, després de formar trio durant molts anys amb Jarret i Charlie Haden, s’incorpora Dewey Redman, formant un quartet que ha perdurat, amb una força envejable durant mol de temps. L’any 1976 es dissol el grup, encara que Motian i Haden han seguit junts en nombrosos treballs musicals.
Durant els anys 70 i 80 el liderat de Motian augmenta. Els seus dos primers discos com a líder, “Concepcion Vessel” i “Tribute”, inclouen a diferents músics amics.
En els anys 80, volia guitarres, i forma un quintet amb Bill Frisell, Ed Shuller, Joe Lovano i Bill Drewes, formació amb la que aconsegueix un aire més colorista a la vegada que complexa de la seva música. Posteriorment es concentrarà en la formació del seu trio amb Frisell i Lovano i enregistrarà 9 discos amb els saxofons més preuats de l’escena jazzística. Un enregistrament també important és ”Paul Motian On Broadway I, II i III”.
La seva Electric Bebop Band Proporciona una brillant renovació dels estàndards que manté amb el Bill Evans trio. El Paul Motian trio apareix en la seva formació més pura en dos produccions recents, “Live in Tokio” i l’últim llançament de JMT, “Trioism”.
Després d’aquest període s’estableix a N.Y. on comença a tocar professionalment. Una nit, segons ell mateix explica, en el Open Door de N.Y., va faltar el percussionista de Thelonious Monk i te l’oportunitat d’estrenar-se amb un dels grans, encara que el que el va fer més feliç varen ser els 10$ que va cobrar.
Durant aquesta època coneix Bill Evans i toquen en el grup de Tony Scott. Poc temps després també treballaria amb Lennie Tristano, enregistra amb George Rusell i té l’oportunitat d’actuar amb mestres com Sonny Rollins o John Coltrane. Aquest llegendari trio de Bill Evans, juntament amb Scott Laffaro, va obrir nous camins en la interrelació de les funcions musicals dels membres del grup, difuminant al solista i premiant la compenetració de l’acompanyament. Aquesta raó fa d’aquest grup un dels més importants i influents del jazz contemporani.
Durant els anys 50 i 60, Paul toca regularment en les bandes de Charles Lloyd, Mose Allison o Woody Guthrie, encara que sempre es penedirà de no haver acceptat el lloc de segon bateria en la banda de Coltrane. Els anys 60 uneixen a Motian amb innovadors de la percussió com Elvin Jones, Tony Williams i Roy Haynes, desenvolupant una aproximació a la percussió del jazz que captarà el pols de la música.
Motian domina les tonalitats de color, textura i melodia, que porten la funció de la percussió molt més enllà que la de proporcionar l’acompanyament al grup.
A finals dels 60, després de formar trio durant molts anys amb Jarret i Charlie Haden, s’incorpora Dewey Redman, formant un quartet que ha perdurat, amb una força envejable durant mol de temps. L’any 1976 es dissol el grup, encara que Motian i Haden han seguit junts en nombrosos treballs musicals.
Durant els anys 70 i 80 el liderat de Motian augmenta. Els seus dos primers discos com a líder, “Concepcion Vessel” i “Tribute”, inclouen a diferents músics amics.
En els anys 80, volia guitarres, i forma un quintet amb Bill Frisell, Ed Shuller, Joe Lovano i Bill Drewes, formació amb la que aconsegueix un aire més colorista a la vegada que complexa de la seva música. Posteriorment es concentrarà en la formació del seu trio amb Frisell i Lovano i enregistrarà 9 discos amb els saxofons més preuats de l’escena jazzística. Un enregistrament també important és ”Paul Motian On Broadway I, II i III”.
La seva Electric Bebop Band Proporciona una brillant renovació dels estàndards que manté amb el Bill Evans trio. El Paul Motian trio apareix en la seva formació més pura en dos produccions recents, “Live in Tokio” i l’últim llançament de JMT, “Trioism”.
Febrer’99