Bio
Nascut a Ohio i crescut als suburbis de Connecticut, Scofield es va introduir al món de la guitarra als 11 anys, inspirat pel rock i el blues. Un professor local li va ensenyar la música de Wes Montgomery, Jim Hall i Pat Martino, que li va provocar un amor de per vida pel jazz.
Scofield va estudiar a Berklee, i després va començar a ser conegut pel seu treball a les bandes de Charles Mingus, Herbie Hancock, Chick Corea, Joe Henderson, Billy Cobham/George Duke, Gerry Mulligan, McCoy Tyner, Jim Hall i Gary Burton. Al 1982, es va embarcar en una gira de tres anys amb Miles Davis; les seves composicions i el seu treball inimitable a la guitarra es poden escoltar a tres àlbums de Davis.
Scofield va enregistrar un disc com a líder per primera vegada a finals dels ‘70, establint-se com a músic i compositor innovador i influent. En els seus discos hi col·laboren Pat Metheny, Medeski, Martin & Wood, Bill Frisell, Government Mule, i Joe Lovano. Al 1995 va fitxar per Verve Records, segell amb el que ha llançat 'Quiet' (1996), 'A Go Go' (1997), 'Bump' (1999), 'Works For Me' (2000), i els recents 'Überjam' (2002) amb Avi Bortnick (guitarra), Jesse Murphy (baix) i Adam Deitch (bateria) i 'EnRoute' (2004), a trio amb Steve Swallow (baix) i Bill Stewart (bateria).
COM VAIG ARRIBAR FINS AQUÍ AMB PARAULES
(autobiografia)
Quan vaig anar al Jazz, als voltants del 1969, jo venia de tocar R&B i Soul a l'Institut. El Jazz-Rock estava donant les seves primeres passes i jo vaig tenir la fortuna d'estar allà, vivint l'Edat d'Or del Rock i el Soul i veient com el Jazz es sumava al moviment, mentre aprenia per mi mateix a tocar straightahead.
Les meves primeres oportunitats professionals van ser en l'idioma del Jazz i el Rock. Vaig arribar a tocar autèntic Jazz amb Gary Burton i Gerry Mulligan, però el meu primer treball important va ser amb la banda de Billy Cobham i George Duke. Anàvem a tocar a grans auditoris i sales de rock davant d’un públic excitat, que no era necessàriament aficionat al Jazz, però que estimava la música.
Quan la banda es va acabar, em vaig instal·lar a Nova York i vaig treballar el Jazz acústic amb els meus propis grups i amb gent com Dave Liebman. També vaig iniciar la meva llarga relació musical amb Steve Swallow que encara continua. Com a baixista de Jazz i autor de cançons, Swallow m'ha influït com ningú.
Al 1982, em vaig unir a la Miles Davis Band, responent a la trucada del Funky-Jazz una vegada més. Amb Miles vaig aprendre que existeix una música que pot ser funky i improvisada al mateix temps.
Després de tocar amb Miles durant tres anys i fer uns quants enregistraments al meu nom, em vaig ajuntar amb l'ex-P-Funk i bateria Dennis Chambers, i vam fer un grup que utilitzava autèntics ritmes funk. Dennis i el baixista Gary Grainger van ser mestres de l'estil 'James Brown/ Earth Wind and Fire/ Años 70'.
Quan vaig fitxar amb Blue Note Records el 1989, vaig decidir explorar territoris més swing. Em vaig ajuntar amb el meu antic col·lega de Berklee, el geni del saxo Joe Lovano. Vam muntar un grup i vama enregistrar tres àlbums per Blue Note, que són quatre si es compta un de pirata que circula per Europa. Són provablement les meves millors temptatives jazz. Gran part de l'èxit s’ha d’atribuir el magnífic bateria Bill Stewart, un dels millors músics que he conegut.
Scofield va estudiar a Berklee, i després va començar a ser conegut pel seu treball a les bandes de Charles Mingus, Herbie Hancock, Chick Corea, Joe Henderson, Billy Cobham/George Duke, Gerry Mulligan, McCoy Tyner, Jim Hall i Gary Burton. Al 1982, es va embarcar en una gira de tres anys amb Miles Davis; les seves composicions i el seu treball inimitable a la guitarra es poden escoltar a tres àlbums de Davis.
Scofield va enregistrar un disc com a líder per primera vegada a finals dels ‘70, establint-se com a músic i compositor innovador i influent. En els seus discos hi col·laboren Pat Metheny, Medeski, Martin & Wood, Bill Frisell, Government Mule, i Joe Lovano. Al 1995 va fitxar per Verve Records, segell amb el que ha llançat 'Quiet' (1996), 'A Go Go' (1997), 'Bump' (1999), 'Works For Me' (2000), i els recents 'Überjam' (2002) amb Avi Bortnick (guitarra), Jesse Murphy (baix) i Adam Deitch (bateria) i 'EnRoute' (2004), a trio amb Steve Swallow (baix) i Bill Stewart (bateria).
COM VAIG ARRIBAR FINS AQUÍ AMB PARAULES
(autobiografia)
Quan vaig anar al Jazz, als voltants del 1969, jo venia de tocar R&B i Soul a l'Institut. El Jazz-Rock estava donant les seves primeres passes i jo vaig tenir la fortuna d'estar allà, vivint l'Edat d'Or del Rock i el Soul i veient com el Jazz es sumava al moviment, mentre aprenia per mi mateix a tocar straightahead.
Les meves primeres oportunitats professionals van ser en l'idioma del Jazz i el Rock. Vaig arribar a tocar autèntic Jazz amb Gary Burton i Gerry Mulligan, però el meu primer treball important va ser amb la banda de Billy Cobham i George Duke. Anàvem a tocar a grans auditoris i sales de rock davant d’un públic excitat, que no era necessàriament aficionat al Jazz, però que estimava la música.
Quan la banda es va acabar, em vaig instal·lar a Nova York i vaig treballar el Jazz acústic amb els meus propis grups i amb gent com Dave Liebman. També vaig iniciar la meva llarga relació musical amb Steve Swallow que encara continua. Com a baixista de Jazz i autor de cançons, Swallow m'ha influït com ningú.
Al 1982, em vaig unir a la Miles Davis Band, responent a la trucada del Funky-Jazz una vegada més. Amb Miles vaig aprendre que existeix una música que pot ser funky i improvisada al mateix temps.
Després de tocar amb Miles durant tres anys i fer uns quants enregistraments al meu nom, em vaig ajuntar amb l'ex-P-Funk i bateria Dennis Chambers, i vam fer un grup que utilitzava autèntics ritmes funk. Dennis i el baixista Gary Grainger van ser mestres de l'estil 'James Brown/ Earth Wind and Fire/ Años 70'.
Quan vaig fitxar amb Blue Note Records el 1989, vaig decidir explorar territoris més swing. Em vaig ajuntar amb el meu antic col·lega de Berklee, el geni del saxo Joe Lovano. Vam muntar un grup i vama enregistrar tres àlbums per Blue Note, que són quatre si es compta un de pirata que circula per Europa. Són provablement les meves millors temptatives jazz. Gran part de l'èxit s’ha d’atribuir el magnífic bateria Bill Stewart, un dels millors músics que he conegut.
Març 2006
Imatges
Image
