Bio
“Cantaora" és el títol d’un dels discs de Carmen Linares perquè ella és la cantaora indiscutible de la nostra època. Nascuda a Linares (Jaén) ha conquistat per mèrits propis un lloc privilegiat al món del flamenc, convertint-se en una de les artistes més reclamades i amb més projecció internacional del cante actual.
A més de la saviesa musical i estilística, Carmen Linares poseeix una qualitat especial que podem trobar només en els escollits: el seu agut poder de transmisió, és a dir, comunica i arriba al públic quan està cantant, i ho fa de manera espontània, però també amb un penetrant sabor flamenc en la seva qualitat de gran cantaora. La seva familia la va portar a Madrid el 1965, on conegué la veterania cantaora més ensolerada -Pepe Matrona, Juan Varea, Rafael Romero o Fosforito-. Finalitzant la dècada començarà la seva carrera professional, a les companyies de ball de Paco Romero i Carmen Mora, estrenant-se discogràficament el 1970 acompanyada per Juan "Habichuela". Vindrà ara –com a gran pas professional- l’intens món del tablao -Torres Bermejas, "Chinitas"-, que reunia talents com: Camarón, Enrique Morente, Perla de Cádiz, Serranito, los Habichuela... Així començà tot.
Carmen Linares ha estat una de les primeres artistes flamencas que ha actuat al Lincoln Center convidada per la Orquesta Filarmónica de Nueva York interpretant “El Amor Brujo” de Falla. La crítica del diari The New York Times definí el seu cante como "un poder expressiu extraordinari". La cantaora ha recorregut el món interpretant l’obra acompanyada en molts casos de directors de la talla de Frühbech de Burgos, Josep Pons i Leo Brower en prestigiosos auditoris com el Teatre Colón a Buenos Aires, el Teatre de l’Òpera de Sydney i l’Auditori Nacional de Madrid.
De la seva revisió de "Las Canciones Populares Antiguas" de Federico García Lorca surgí un àlbum discogràfic que serviria de soport sonor a un ballet de Victor Ullate i a una obra teatral que protagonitzà amb l’actriu Lola Herrera estrenada al Teatre Real de Madrid. Aquesta veu de dona que donà vida al disc antològic "Antología de la mujer en el cante" (1996), peça clau a la discografia flamenca, en la que rescata valuosos documents del passat per a projectar-los al futur amb una veu d’ara i una actitut musical contemporània. L’any 2000 el gran compositor i guitarrista Manolo Sanlúcar l’escull per la seva última producció "Locura de brisa y trino" per a recuperar poemes lorquians harmonitzats amb modernes composicions de guitarra.
L’obra discogràfica de Carmen Linares, algo que ella ha cuidat sempre amb rigorositat, ha estat aclamada per la crítica i ha rebut importants galardons com el Premi ICARO (1988), Acadèmia Francesa del Disc (1991), Medalla de Plata de la Junta de Andalucía (1998) i Premi Nacional de Música 2001 en la seva modalitat d’interpretació. El 2002 enregistrà el seu últim treball Un ramito de Locura” (Universal) que ha sigut candidat en la categoria de millor àlbum flamenc en els Premis de la Música i els Grammy Llatins 2003.
Aquests últims anys ha portat el seu cante a multitut d’escenaris com el Teatre Albéniz de Madrid, Teatre de Chaillot de París, els monumentals auditoris de Tokio en la seva gira japonesa o el Palau de la Música de Barcelona. El seu cante poderós i autèntic s’enriqueix amb el seu coneixement de l’art flamenc i aconsegueix emocionar de manera espontània i sincera al públic… sens dubte el flamenc ha crescut amb ella i per això la tardor de 2006 se li concedeix la Medalla d’Or de les Belles Arts.
A més de la saviesa musical i estilística, Carmen Linares poseeix una qualitat especial que podem trobar només en els escollits: el seu agut poder de transmisió, és a dir, comunica i arriba al públic quan està cantant, i ho fa de manera espontània, però també amb un penetrant sabor flamenc en la seva qualitat de gran cantaora. La seva familia la va portar a Madrid el 1965, on conegué la veterania cantaora més ensolerada -Pepe Matrona, Juan Varea, Rafael Romero o Fosforito-. Finalitzant la dècada començarà la seva carrera professional, a les companyies de ball de Paco Romero i Carmen Mora, estrenant-se discogràficament el 1970 acompanyada per Juan "Habichuela". Vindrà ara –com a gran pas professional- l’intens món del tablao -Torres Bermejas, "Chinitas"-, que reunia talents com: Camarón, Enrique Morente, Perla de Cádiz, Serranito, los Habichuela... Així començà tot.
Carmen Linares ha estat una de les primeres artistes flamencas que ha actuat al Lincoln Center convidada per la Orquesta Filarmónica de Nueva York interpretant “El Amor Brujo” de Falla. La crítica del diari The New York Times definí el seu cante como "un poder expressiu extraordinari". La cantaora ha recorregut el món interpretant l’obra acompanyada en molts casos de directors de la talla de Frühbech de Burgos, Josep Pons i Leo Brower en prestigiosos auditoris com el Teatre Colón a Buenos Aires, el Teatre de l’Òpera de Sydney i l’Auditori Nacional de Madrid.
De la seva revisió de "Las Canciones Populares Antiguas" de Federico García Lorca surgí un àlbum discogràfic que serviria de soport sonor a un ballet de Victor Ullate i a una obra teatral que protagonitzà amb l’actriu Lola Herrera estrenada al Teatre Real de Madrid. Aquesta veu de dona que donà vida al disc antològic "Antología de la mujer en el cante" (1996), peça clau a la discografia flamenca, en la que rescata valuosos documents del passat per a projectar-los al futur amb una veu d’ara i una actitut musical contemporània. L’any 2000 el gran compositor i guitarrista Manolo Sanlúcar l’escull per la seva última producció "Locura de brisa y trino" per a recuperar poemes lorquians harmonitzats amb modernes composicions de guitarra.
L’obra discogràfica de Carmen Linares, algo que ella ha cuidat sempre amb rigorositat, ha estat aclamada per la crítica i ha rebut importants galardons com el Premi ICARO (1988), Acadèmia Francesa del Disc (1991), Medalla de Plata de la Junta de Andalucía (1998) i Premi Nacional de Música 2001 en la seva modalitat d’interpretació. El 2002 enregistrà el seu últim treball Un ramito de Locura” (Universal) que ha sigut candidat en la categoria de millor àlbum flamenc en els Premis de la Música i els Grammy Llatins 2003.
Aquests últims anys ha portat el seu cante a multitut d’escenaris com el Teatre Albéniz de Madrid, Teatre de Chaillot de París, els monumentals auditoris de Tokio en la seva gira japonesa o el Palau de la Música de Barcelona. El seu cante poderós i autèntic s’enriqueix amb el seu coneixement de l’art flamenc i aconsegueix emocionar de manera espontània i sincera al públic… sens dubte el flamenc ha crescut amb ella i per això la tardor de 2006 se li concedeix la Medalla d’Or de les Belles Arts.
Desembre 2007
Imatges
Image
