Aquest fascinant documental parteix d’una premissa molt simple: el jazz no és divisiu, sinó inclusiu. Evoluciona precisament per aquesta voluntat d’incorporació que rau a la seva ànima. Per tant, si a New Orleans cap al 1910 el jazz va evolucionar a partir de pianistes francesos de bordell, bandes de desfilada americanes i la tradició blues afroamericana... És tan estrany que el jazz europeu incorporés les seves tradicions, el seu folk, a la barreja? El director Julian Benedikt ens explica aquesta defensa artística del jazz europeu amb una quantitat de material esfereïdora, i a través d’un extens arc cronològic: comença el 1918 a New Orleans i ens porta fins al 2005 (una sessió per a ECM del trompetista polonès Tomasz Stanko). Al llarg del periple veiem el boom post Segona Guerra Mundial (els soldats portaven jazz sota el braç), els jazzmen negres que van emigrar a Europa (Bud Powell, Dexter Gordon) i els artistes que hi van emergir (del baixista noruec Arild Andersen al trompetista italià Enrico Bava). Desenes de veus singulars (Dee Dee Bridgewater, Robert Wyatt o el productor d’ECM Manfred Eicher) s’apunten al metratge per explicar la seva història. I el resultat és, com no, impecable.
