Un dels grans de l’avantguarda de l’escena del jazz europeu des dels anys seixanta. Philip Catherine, segueix la tradició de Django Reinhardt i René Thomas, i manifesta especial devoció por Wynton Kelly. Destaca una personal tècnica i la singularitat amb què combina melodia i acords. La imaginació i el rigor són dos dels principals atributs d’aquest excels guitarrista nascut a Londres el 1942 i amb una extensa i exitosa carrera a Bèlgica, el seu país d’adopció. El format a trio, tot i les seva participació en orquestres, duos i guitar solo, li agrada especialment, doncs li permet el suport ritme, així com la llibertat per desplegar la seva àmplia paleta d’estils musicals d’un irresistible so groovy del qual és un mestre. Ha tocat a les sales més prestigioses del món, no obstant això, li encanta tocar en clubs de jazz i al del Ptge. Tete Montoliu hi retorna després de disset anys d’absència.<br><br>
La seva és una de les trajectòries que treuen el singlot. El 1959 treballa amb Lou Bennett i a les primeries des 70’s amb Jean-Luc Ponty i Charlie Mariano. Crea duo amb Larry Coryell. El 1980 toca jazz rock amb Gerry Brown i forma trio amb Didier Lockwood i Christian Escoudé. Destaca com a companyia estable de Chet Baker i lidera petits grups on, a banda d’interpretar temes clàssics, deixa entreveure les seves dots compositives. Amb Niels Henning Orsted Pedersen formarà trio estable. Dexter Gordon, Toots Thielemans, Charles Mingus o Stéphane Grappelli compten amb el seu enfocament únic i, sobretot, el lirisme altament emocional i expressiu en la seva forma de tocar. Nombrosos reconeixements i enregistraments, el darrer de 2011 dedicat a un dels grans compositors de la història del jazz, Cole Porter.
