Pestanyes primàries

Miquel Carol

Tete Montoliu

Vicenç Montoliu Massana, universalment conegut com a Tete Montoliu, nasqué a Barcelona al 1933. El seu pare era músic titular de la orquestra del Liceu i de la Banda Municipal de Barcelona. Davant del seu extraordinari talent musical comença a rebre classes de la pianista Petra Palou, a la que Tete sempre considerà la seva mestra. Superant les dificultats que li imposava el fet d'haver nascut cec, ingresa als 16 anys al Conservatori Municipal de Barcelona, on completa els seus estudis. Encara que el seu pare hagués preferit la seva dedicació a la música clàssica, el seu ferm propòsit era el de convertir-se en pianista de jazz, ja que la seva mare li inculcar la passió per aquesta música a través de la seva col.lecció d'enregistraments de Duke Ellington, Art Tatum, Earl Hines o Fats Waller.
Si bé els seus primers passos es produeixen en la música comercial, ja des de la seva adolescència havia participat en les jam-sessions del Hot Club de Barcelona, havia liderat el Quartet Be-Bop, i inclús havia compartit varies sessioins amb el llegendari saxofonista Don Byas entre el 46 i el 47, qeu marcarien per sempre la seva opció pel jazz. El llançament fou al 1955, quan Lionel Hampton visita el club barcelonès en el que tocava i després de quedar meravellat amb la seva actuació el convida a realitzar una gira amb ell i a participar al 1956 en el seu primer enregistrament important (encara que a ell no li agradà mai com quedà), el disc Flamenco Jazz.
Al 1958 actua al Festival de Cannes en trio amb Doug Watkins i Art Taylor. Al 1961 va ser cridat per formar part de l'European All Stars, que agrupava als millors jazzmen del vell continent. Poc després és contractat pel Blue Note de Berlin, on comparteix escenari amb Chet Baker, Benny Bailey o Slide Hampton. A partir d'aquí la seva carrera com a pianista fou imparable a arrel de la seva estància a Copenhague, on actua i enregistra amb músics extraordinaris com Kenny Dorham, Archie Shepp, Ben Webster, Benny Golson, Stephane Grapelli i especialment Sexter Gordon, amb el que enregistra nombroses gravacions i Roland Kirk (un altre cec genial), amb qui arriba a formar un cèlebre quartet.
Durant aquesta època alterna les seves visites a Berlin o Nova York amb llargues estancies al Whisky Jazz de Madrid, on comparteix escenari amb el saxofonista Pedro Iturralde, i el Jamboree de Barcelona, on forma el seu primer gran trio amb el contrabaixista Eric Peter i el bateria Billy Brooks i acompanya a músics tan destacats com Booker Ervin, Donald Byrd, Lucky Thomson, Pony Poindexter, Lee Konitz, Art Farmer i Ornette Coleman. Al 1967 viatja a Nova York en una gira que obté un considerable èxit. Durant la seva estància a Estats Units arriba a gravar un disc per Impulse amb Elvin Jones i Richard Davis, qeu no arriba a publicar-se.
De tornada a Europa enregistra sovint a Holanda i Dinamarca convertit ja en una llegenda del Hard Bop. Succeeixen discos i actuacions amb músics tan importants com George Coleman, Anthony Braxton, Niels-Henning Orsted Pedersen o Barney Wilen. A partir de la dècada dels 80 realitza multitut de concerts amb Johnny Griffin, Joe Henderson, Eddie Davis, Sonny Stitt, Freddie Hubbard, Jerome Richardson, Dizzy Gillespie, Bobby Hutcherson, Chick Corea, Hank Jones, Roy Hardgrove, Jesse Davis...
En plena maduresa aborda empreses tan fabuloses com la serie de quatre discos a piano solo 'The Music I Like To Play', gravada a Milà pel segell Soul Note, pot ser la seva obra més important. Ens els últims anys alterna els seus concerts a trio amb Horacio Fumero i Peer Wyboris amb les seves actuacions en solitari i segueix ampliant les seves fronteres (després d'haver dedicat al llarg de la seva carrera varis discos a temes sudamericans i catalans) amb noves experiències com la reelaboració dels boleros clàssics amb la cantaora Mayte Martin, completant així vora el centenar de discos.
Al 1996 rep un dels molts homenatges a la seva carrera amb un concert al Teatre Monumental de Madrid en el que l'acompanyen Gary Bartz i Tom Harrell. Al novembre d'aquest any pateix una súbita arritmia cardíaca qeu requereix la implantació d'un marcapassos. La seva dolència es complica al ser-li detectat un càncer de pulmó. Tot i així, el millor exemple de la grandesa musical dels últims dies de Montoliu fou el recital de piano realitzat al mes de març del 1997 al Palau de la música de Barcelona per celebrar el seu 64è aniversari, una actuació magistral en la que interpretà temes d'Ellington, Coltrane, Dexter Gordon i Thelonius Monk i que aviat veurà la llum en format discogràfic seguint els seus propis desitjos.
L'últim concert realitzat a trio amb Horacio Fumero i Peer Wyboris fou realitzat a la Nova Jazz Cava el 6 de març del 1997 durant el 16è Festival de Jazz Terrassa. Fruït d'aquesta darrera actuació s'edità pòstumament el cd 'Per sempre Tete' (Discmedi, 1997).
Amb al seva mort mig any després, el 24 d'agost del 1997, la seva carrera quedava definitivament inconcluida, trencada precisament en un dels seus punts àlgids. Tete Montoliu poseia, entre d'altres galardons, el Premi Nacional de Música, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Medalla al Mèrit de l'Ajuntament de Barcelona i un honor que valorava molt: la insignia d'or i brillants del Barça, la seva segona passió després del jazz.