El meu pare no era músic, però sí tenia una obsessió pels grans crooners i les grans orquestres. Sinatra, acompanyat per les big bands de Nelson Riddle o Don Costa; Tony Bennet, Ella Fitzgerald i Louis Armstrong; Nat King Cole, Billy Holiday, Johnny Mathis, Perry Como, Sammy Davies Jr... i tants d'altres, em varen obrir les orelles i l'ànima a una música que sempre he sentit molt propera. Molt més que la sardana, posem pel cas. Em passava hores i hores cantant amb els vinils que sonaven a casa, a diari.
Molt més endavant, i de ben segur que això hi va contribuir, vaig fer del cant la meva professió. Vaig tenir l'oportunitat de tocar d'altres gèneres com el rock, el country, la música lleugera i de ball, llatina, etc. Però el jazz, curiosament, va quedar dipositat on els sentiments més profunds queden guardats, rodejat d'altres records íntims que dormen.
Amb el temps, i de forma gaire bé accidental, aquests records latents van anar despertant. Ara, aquell jazz que em feia somiar de petit, és el principal vehicle d'expressió del que disposo, i el que més satisfacció em produeix.
Fruit d'aquest desig per expressar-me, de trobar aquella veu dormida, i amb la col·laboració de músics de la talla d'Emilio Solla, Nono Fernández i Aldo Caviglia, a qui estic molt agraït, es forma el XavierCasellasQuartet.
El primer pas ja està donat, però queda un llarg camí per fer.
Amb una mirada respectuosa, quasi de veneració, per aquells clàssics, camino endavant per tornar-los allò que m'han donat, amb el desig d'aportar el meu petit gra de sorra a la música.
Abril 2005
