Primary tabs

Últims concerts

Hank Jones

Pianista
Natural del sud dels Estats Units, 1918, va créixer a Pontiac (Michigan) on començà a rebre classes de piano durant la seva infància de Charlotte Franzell. Als 13 anys ja actuava com a pianista en bandes locals, i el 1944 es traslladà a Nova York per treballar amb Hot Lips Page, banda amb la que s'inicià en el món de les discogràfiques de la mà de Continental. Va treballar com a músic ‘free-lance’ amb les bandes de Andy Kirk, Billy Eckstine, John Kirby, Coleman Hawkins i Howard McGee, i fou en aquesta època quan començà a escoltar a Al Haig, Bud Powell i d'altres exponents del be bop. Aviat creà el seu propi estil que incorporava els millors elements de la tradició swing a la nova música. A finals del 1947 es va unir a l'equip de Jazz at the Philharmonic, i entre 1948 i 1953 fou pianista titular d'Ella Fitzgerald, desenvolupant uns conceptes harmònics paral·lels als d’Art Tatum però incorporant les novetats de la gran revolució dins del Jazz, el be bop. En aquesta època començà a enregistrar per el productor Norman Granz, participant en històriques sessions amb Charlie Parker, Coleman Hawkins o Lester Young. Després de deixar la seva col·laboració estable amb Ella Fitzgerald, va formar una secció rítmica amb Barry Galbraith, Milt Hinton i Osie Johnson, grup que enregistrà amb els millors músics del moment a Nova York com Roy Eldridge, Lionel Hampton, Milt Jackson o Rex Stewart, entre d'altres.
Després d'anys com a músic ‘freelance’, que incloïen col·laboracions amb Benny Goodman i Artie Shaw, va entrar a formar part de la plantilla de la CBS, per a la que treballà fins el 1976. En aquesta època participà com a pianista i arranjador per a grans orquestres comercials i programes de TV, com el famós Ed Sullivan Show, però paral·lelament, va seguir dirigint els seus propis trios, amb músics tant dispars com els contrabaixistes Ron Carter, Buster Williams o George Duvivier i els bateries Tony Williams, Al Foster i Oliver Jackson. Els seus enregistraments al front de The Great Jazz Trio ha obtingut nombrosos premis a Japó, on Hank Jones és gairebé un heroi nacional. En aquest període, també realitzà importants enregistraments a dos pianos amb Tommy Flanagan. Durant els anys noranta, ha seguit al front d'importants trios, incorporant el talent de joves músics com els bateries Marvin Smith, Lewis Nash o Kenny Washington, i contrabaixistes com Ray Drummond, George Mraz o Jesper Lundgaard.
La seva popularitat ha augmentat espectacularment en els darrers anys i manté una agenda amb més de setanta concerts l'any a Europa, Japó, a més de la seva activitat regular als Estats Units.