Pestanyes primàries

Chano Domínguez

Neix a Cadis el 29 de març de 1960. Als vuit anys, el seu pare li regala una guitarra flamenca, amb la qual comença a tocar d'oïda la música que sentia a casa. Als dotze anys entra al cor de la seva parròquia, i d’amagat toca l’orgue de manxa de l’església. Una mica més tard, enamorat del so del piano, toca els teclats a grups de música folklòrica i comercial.
Als divuit anys forma el seu primer grup, Cai. Chano composa i enregistra el seu primer disc. Amb aquest grup, un dels màxims exponents del ‘rock andalúz’, edita tres discos amb la CBS. Cai es dissol al 1981 i Chano s’apropa al jazz.
Als vuitanta Chano Domínguez fa mostres d'un talent i unes maneres que ja li auguren un futur brillant. Amb mític Hiscadix guanya la Mostra Nacional de Jazz per Joves Intèrprets. Al 1987 participa al Festival Internacional de la U.E.R. a Suècia, al 1988 realitza una gira per Alemanya i a l’any següent per Bèlgica; al 1990 arriba a la final del concurs internacional de Piano Martial Solal, a Paris.
Al 1992 forma el seu propi trio, amb Javier Colina(contrabaix) i Gillermo McGill(bateria), amb el que publiquen 'Chano'. Amb ell pretén fusionar Alegrias, Soleas i Bulerias amb el jazz. Aquest mateix any, obté per unanimitat del jurat el primer premi de la ‘Muestra Nacional de Jazz para Jóvenes Intérpretes’ a Eivissa.
Tardarà quatre anys a enregistrar un disc en solitari. En aquest temps publica amb Jorge Pardo ‘10 de Paco’, composicions de Paco de Lucía; col·labora amb Presuntos Implicados en el seu disc ‘La noche’; grava amb Martirio ‘Coplas de Madrugá’.
Al 1996 publica finalment el seu segon disc ‘Hecho a Mano’, en el qual experimenta la mescla de piano i guitarra flamenca i arriba a la conclusió que "el piano i la guitarra no es porten bé". Tot i això, la revista Jazztime el considera un dels millors del 2002, any en què es publica als Estat Units, i la revista Downbeat li dóna cinc estrelles. Tot plegat el col·loca al panorama jazzístic internacional.
Al 1997 composa la banda sonora de ‘Siempre hay un camino a la derecha’ dirigida per José Luis García Sánchez i grava els arranjaments per 'Lorquiana' d'Ana Belén. El mateix any actua amb Michael Camillo al Midem de Miami. A finals d'any edita un disc a piano solo enregistrat en directe al Café Central de Madrid, i en el qual recull composicions pròpies i estàndards espanyols i americans. La revista Cuadernos de Jazz el considera el Millor CD de Jazz del 98 i guanya el Premi de la Música al Millor Àlbum de l'any.
Al 1999 publica 'Imán', un pas endavant en la seva concepció jazz flamenc. I torna a guanyar el Premi de la Música al Millor Àlbum de l'any.
Participa a la banda a la pel·lícula de Fernando Trueba Calle 54, que marca un abans i un després en la seva carrera. En l'enregistrament del film i la seva banda sonora coneix a Paquito D’Rivera i Jerry González. Neix una gran amistat entre ells i munten jams i gires.
Després vindrà 'Oye cómo viene / Mira cómo viene', una llicó magistral de jazz, flamenc i ritmes llatins. Un disc en el qual Chano es passa de la formació clásica de trío al septet, resultat dels seus experiments amb els músics de Calle 54.
Celebra els deu anys de carrera amb '1993-2003. Diez años con Chano Domínguez', una obra imprescindible per entendre la seva evolució i la del gènere que practica.
Al 2004 torna als Estats Units amb un projecte subvencionat per la Junta de Andalucía: estrena Lincoln Center de Nueva York una suite musical amb un sextet amb arranjaments de Lluís Vidal, a invitació del trompetista Wynton Marsalis. Triomfa a als Festivals de Chicago i San Francisco. El mateix any publica 'Con Alma', enregistrat a trio amb George Marz al baix i Jeff Ballard a la bateria; 'Acoplados', un altre treball de duets amb Martirio; i col·labora amb Carlos Saura a 'Iberia', on interpreta “El puerto” d'Isaac Albéniz.
L'any passat va estrenar The New Flamenco Sound, produït per la Junta de Andalucía. En aquest projecte reuneix a deu músics procedents del jazz, el flamenc i la música antiga.

Febrer 2006