Pestanyes primàries

Charles Lloyd

Memphis, Tennessee (USA), 1938. Després d'un llarg període en el que Lloyd formarà part de diferents grups musicals (George Coleman, B.B.King...), el 1964 tocarà durant 2 anys en el grup de Cannonball Adderley, amb qui també farà diversos enregistraments. No serà fins que forma grup amb Keith Jarrett, Jack DeJohnette i Cecil McBee o Ron McClure que no obtindrà certa popularitat, sobretot perquè en aquell moment el grup s'alimentava amb composicions de Lloyd i Jarrett. El grup va tenir un gran èxit en el Festival de Newport de 1966.

Després de varies gires per Europa de l'Est, el grup es dissol, i Lloyd (afectat també per la mort del seu pare) s'allunyarà momentàniament del món de la música.

Durant els anys 70, i després d'uns anys de residència per Europa, tornarà als Estat Units on realitza algunes gires ocasionals amb els Beach Boys a més d'enregistrar alguns discs molt allunyats de la música de jazz.

En els anys 80 coneix Prtrucciani amb qui crea un quartet juntament amb Palle Danielsson i Son Ship Theus.

En la última dècada la trajectòria de Lloyd i la seva banda (Bobo Stenson, Anders Jormin i Billy Hart) han anat definint un estil propi, marcat, és clar, per la música que Lloyd realitzava en els 60. Podríem dir que el músic ha madurat paralel×lament al concepte. Aquest període coincideix amb els seus cinc darrers enregistraments, realitzats amb ECM, i en les quals es demostra aquesta coherència, tant de treball com d'idees.

En el seu últim disc -"Canto"-, el lligam entre notes agudes i aèries del tenor de Lloyd, la increïble sensibilitat en el treball al piano de Bobo Stenson recolzats pel poderós i pacient baix d'Anders Jormin i la insidiosa percussió de Billy Hart, poden arribar a un nivell d'intensitats gairebé hipnòtic. L'originalitat de Lloyd està en situar-se en l'encreuament del free jazz i la música lírica, combinació que arriba amb més facilitat a un públic més ampli que no només el del jazz.

A Lloyd se'l reconeix per una forma de tocar extrovertida, amb un vibrato ampli i un fraseig irregular, i que intenta la búsqueda de notes artificials amb fugides cap els sobreaguts. En les seves improvisacions en solitari crea autèntiques filigranes melòdiques que aconsegueixen embolcallar i embruixar a qui les escolta. Com Coltrane, aquest estil melòdic de Lloyd està en deute amb els grans del tenor (Young, Hawkins..). Lloyd i Coltrane també tenen en comú la seva espiritualitat en la música, inspirada per la mirada cap a orient durant els anys 60, i que va fer que la seva búsqueda musical i filosòfica fes un gir cap a les formes modals de la música. En els darrers enregistraments de Lloyd trobem nombroses referències d'aquesta espiritualitat. Veient aquestes similituds amb Coltrane, no és estrany que Lloyd hagi comentat alguna vegada: "per a mTrane està allà dalt, al costat de J.S.Bach".