Pestanyes primàries

Phil Woods

Phil Wood -Springfield, Massachusetts (USA) 1931- gran admirador de Charlie Parker, Benny Carter i Johnny Hodges, es comença a fer un nom en el món de jazz en els anys 50, tocant amb els Birdland All Stars o en les orquestres de Dizzy Gillespie el 1956 o Quincy Jones de 1959 a 1961 amb una estada d'un any a Europa. El 1962 s'incorpora a la Banda de Benny Goodman per la seva primera gira per l'antiga Unió Soviètica. A principis dels 50 dirigeix ja els seus propis grups, amb els que enregistra en discogràfiques de relleu com la Prestice. Simultàniament treballa com a músic freelance amb Billy Holiday, Bill Evans, Michel Legrand, Oliver Nelson, Thelonious Monk, entre d'altres.

A partir de la dècada dels 60, el seu treball com a compositor, arranjador i com a líder dels seus propis grups, fa que sigui considerat per la crítica com alguna cosa més que un alumne avantatjat de "Bird". El 1968 es trasllada a Europa on organitza la European Rhythm Machine la qual obté gran èxit en aquest continent fins que, el 1973, Phil decideix tornar als EUA.

Durant tota la seva carrera ha sabut combinar l'ensenyança amb la direcció dels seus propis grups, que sovint han servit de trampolí per a joves músics com Tom Harrell, qui s'incorporarà al seu quartet estable dels anys setanta i vuitanta.

Phil Woods és un sideman perfecte, que demostra una homogeneïtat extraordinària ja sigui en grans orquestres o be en petites formacions, és considerat per gran nombre de crítics americans i europeus el millor saxofonista alt després de Parker. Del seu ídol posseeix la seva fogositat, la passió per tocar i el perfecte domini dels instrument. Aquesta devoció però, no priva que Woods explori una gestió pròpia del instrument que es caracteritza per ser una mescla de virtuosisme i creació melòdica. Tot i que el fil conductor amb el bebop és important en el seu estil, les incursions en el free jazz també hi són presents, ja sigui amb figures repetitives o be amb accentuacions inesperades. Aquesta barreja de tempos ràpids i frasetjos acrobàtics, conjugats amb altres tipus de corrents més moderns, fan que Phil Woods creï sempre un discurs líric i modern a la vegada.